Benvinguda

Tothom té més d'una vida per explicar...jo en tinc com a mínim dos.

El fet de ser un gat és el que ho fa.

Tinc una vida diürna, podria dir-se convencional. Família, feina, casa...fins aqui com tothom. I una vida nocturna, oculta, de la que gairebé ningú no en sap res. De vegades ni jo mateixa m'enrecordo...

viernes, 20 de agosto de 2010

La primera vegada d'unes quantes

Aquella nit de lluna plena va ser genial. Va ser el dia (perdó, la nit) que vaig conèixer al Sergi. Era el noi més maco que havia vist mai. Ros, ulls blau cel, careta de nen (si, d'anunci de Dodot)...Venia de Barcelona, a passar el cap de setmana amb un amic del seu cosí, i vam coincidir a aquella sala.
Les nostres mirades es van creuar un instant abans, va ser increïble. Ens vam apropar l'un a l'altre i ens vam presentar.
Realment, no sé si va ser la lluna o què, però vaig notar una sensació molt agradable per la meva esquena. Sempre que la noto, em passen coses. Normalment es compleix el que jo vull, no hi ha res que se'm ressisteixi. I més després de conèixer al Mestre.
Vam estar parlant i parlant, ballant, vam beure (molt, per cert)...i vam decidir que de tant en quan ens trucariem i quedariem per sortir (o per alguna cosa més)
Evidentment jo vaig pensar que mai em trucaria, que perdria el meu mòbil i que jo no el trucaria tampoc mai. I no va ser així.

Començant a disfrutar de la nit

La solució qe havia pres era la millor opció. Podia fer el que volgués sense que ningú em demanés res. Quedava bé sempre i llavors encara em deixaven fer més la meva. Genial!!!
Però les coses es van començar a complicar. Els meus pares em van "pillar" amb una petita mentida, i van començar a sospitar que la seva filleta no era el que semblava. Res més lluny de la realitat.
Al trimestre següent van decidir que m'enviarien fora a estudiar, interna a un col.legi, i que només tornaria els caps de setmana. El món em va caure a sobre momentàniament, ja que de seguida vaig començar a pensar en el que podia treure de profit d'aquella nova situació. I de mentres, a "dissimular" amb el Joan...
Continuava sortint amb la colla, i cap a les 12 de la nit me n'anava amb els meus nous amics. Ells si que sabien disfrutar de la nit, i no el pobre Joan...
I em van ensenyar un munt de llocs nous on anar, i vaig conèixer més gent nova...

martes, 10 de agosto de 2010

Es pot demanar més??

La meva vida diürna va continuar igual, anava a l'institut i després a classes de música. Després tornava a casa, a fer els dueres, i a esperar que arribés el cap de setmana, fent de bona nena...
Llavors la meva ment va tornar a pensar un pla: necessitava una coartada per poder anar on vulgués sempre, sense haver de dependre de cap amiga per encobrir-me. I vaig pensar: si surto "oficialment" amb algú, els meus pares m'hauran de deixar!!! I vaig començar a buscar la meva primera víctima.
Vaig escollir al Joan. Era un noi del poble, un amic dels de sempre. Els seus pares i els meus eren amics, i sempre havien fet broma amb què acabaríem junts....i els vam donar el gust. Tots encantats de la vida. El pobre anava de cul per mi, ja m'ho havien dit, i es va convertir en la víctima perfecta.
Quan vam començar, ja el vaig avisar: "tu i jo anem junts mentre ens vigilin, a la que no hi hagi cap pare o mare a la vista, cadascun al seu rotllo, ok??"
El pobre va haver d'accedir, ja que així era la única manera d'estar amb mi...i jo podia fer després el que volgués. El feia servir de xofer, em portava a la platja, em convidava a tot, em comprava tot el que jo volgués i no es queixava mai....en fi, un "fitxatge" espectacular. A més, era l'excusa perfecta per sortir de festa!!!!I els meus pares d'acord!!! Es podia demanar més??

martes, 6 de julio de 2010

Més val sola.... O Inicis II

Aquella setmana del meu aniversari vaig convèncer a les meves amigues per fer una escapada nocturna. Tothom ho fa, això d'escapar-se una nit d'aventures. És fàcil (ara ho veig fàcil): li dius als pares que vas a casa d'una altra, i llestos.
Per tal que no t'enxampin, s'ha d'anar amb molt de compte, gairebé com un felí que empaita la presa. No pot fallar res, ningú es pot tirar enrera ni pot fer una passa en fals. El més complicat és triar la nit exacta, i que tothom que hi estigui implicat no falli. I s'ha de tenir tot previst per si de cas.
Aquella vegada tot va sortir bé. Cap de les tres que anavem va fallar.
Vam estar tota la nit de festa. Per noies que mai havien sortit de casa més tard de les 9 del vespre, era tot un rècord!
Vam decidir que cada cap de setmana ho fariem així, marxariem el divendres i tornariem el diumenge. Una vegada diriem que era un aniversari, una altra que era un treball...Estava tot calculat. I així és com vam fer una nova colla d'amics, més grans que nosaltres i que sempre sortien de nit. Si alguna de les tres fallava, les altres no es quedarien soles.
Fins que elles em van començar a fallar i em van deixar sola. Cap problema, ja ho diuen: "més val sola que mal acompanyada"

Els inicis...

Vaig descobrir que, dintre meu, desitjava viure de manera molt diferent a com ho estava fent. No volia ser la "nena bona" de sempre. I això era un problema. Vivia a casa, amb els meus pares i els meu germans petits, i havia de "donar exemple". Exemple de què?? D'una vida que a mi no m'agradava?? D'un vida on jo no podia fer el que volgués sense que ningú em controlés?? Ara ho anomenen "crisi de la joventut", o col.loquialment, "l'edat del pavo". Hi ha, fins i tot, programes a la TV que es dediquen a intentar minimitzar les repercusions dels pensaments rebels dels joves cap a la seva vida habitual. El que diuen els pares "no puc amb el meu fill"
Jo no volia que em possessin en cap tractament, vaig pensar. Jo era més llesta...
Llavors, vaig esperar a ser una mica més gran per poder demostrar que era prou madura per fer el que em vingués en gana. Simplement havia d'esperar uns anys...

sábado, 13 de febrero de 2010

Les noies bones van al cel, però les dolentes van a tot arreu

Al principi jo era una noia normal, bé, el que tothom (o gairebé tothom) pot considerar normal.
Anava a estudiar, treia bones notes, ajudava als meus pares a casa...fins que un dia vaig decidir no ser tan bona nena...I va coincidir amb la setmana que vaig fer 16 anys.
Totes llegiem revistes de noies, encara ara les publiquen...allà sortien els famosos del moment, posaven les lletres de les cançons que més ens agradaven, feien enquestes de xorrades per noies jovenetes (ara trobo que són xorrades, abans no ho eren!!!), posaven petits poemes i dedicatòries per dir-li al noi que t'agradava...uffff, m'hagués mort de vergonya si algun dia ho hagués fet!!!!
I una se'm va quedar gravada (unes quantes, però aquesta crec que la que més) i és:
"les noies bones van al cel, les dolentes a tot arreu" I és a partir de llavors que vaig decidir ser bona i "dolenta" a la vegada...