Aquella nit de lluna plena va ser genial. Va ser el dia (perdó, la nit) que vaig conèixer al Sergi. Era el noi més maco que havia vist mai. Ros, ulls blau cel, careta de nen (si, d'anunci de Dodot)...Venia de Barcelona, a passar el cap de setmana amb un amic del seu cosí, i vam coincidir a aquella sala.
Les nostres mirades es van creuar un instant abans, va ser increïble. Ens vam apropar l'un a l'altre i ens vam presentar.
Realment, no sé si va ser la lluna o què, però vaig notar una sensació molt agradable per la meva esquena. Sempre que la noto, em passen coses. Normalment es compleix el que jo vull, no hi ha res que se'm ressisteixi. I més després de conèixer al Mestre.
Vam estar parlant i parlant, ballant, vam beure (molt, per cert)...i vam decidir que de tant en quan ens trucariem i quedariem per sortir (o per alguna cosa més)
Evidentment jo vaig pensar que mai em trucaria, que perdria el meu mòbil i que jo no el trucaria tampoc mai. I no va ser així.
No hay comentarios:
Publicar un comentario