La primera vegada d'unes quantes

Aquella nit de lluna plena va ser genial. Va ser el dia (perdó, la nit) que vaig conèixer al Sergi. Era el noi més maco que havia vist mai. Ros, ulls blau cel, careta de nen (si, d'anunci de Dodot)...Venia de Barcelona, a passar el cap de setmana amb un amic del seu cosí, i vam coincidir a aquella sala.
Les nostres mirades es van creuar un instant abans, va ser increïble. Ens vam apropar l'un a l'altre i ens vam presentar.
Realment, no sé si va ser la lluna o què, però vaig notar una sensació molt agradable per la meva esquena. Sempre que la noto, em passen coses. Normalment es compleix el que jo vull, no hi ha res que se'm ressisteixi. I més després de conèixer al Mestre.
Vam estar parlant i parlant, ballant, vam beure (molt, per cert)...i vam decidir que de tant en quan ens trucariem i quedariem per sortir (o per alguna cosa més)
Evidentment jo vaig pensar que mai em trucaria, que perdria el meu mòbil i que jo no el trucaria tampoc mai. I no va ser així.

Començant a disfrutar de la nit

La solució qe havia pres era la millor opció. Podia fer el que volgués sense que ningú em demanés res. Quedava bé sempre i llavors encara em deixaven fer més la meva. Genial!!!
Però les coses es van començar a complicar. Els meus pares em van "pillar" amb una petita mentida, i van començar a sospitar que la seva filleta no era el que semblava. Res més lluny de la realitat.
Al trimestre següent van decidir que m'enviarien fora a estudiar, interna a un col.legi, i que només tornaria els caps de setmana. El món em va caure a sobre momentàniament, ja que de seguida vaig començar a pensar en el que podia treure de profit d'aquella nova situació. I de mentres, a "dissimular" amb el Joan...
Continuava sortint amb la colla, i cap a les 12 de la nit me n'anava amb els meus nous amics. Ells si que sabien disfrutar de la nit, i no el pobre Joan...
I em van ensenyar un munt de llocs nous on anar, i vaig conèixer més gent nova...

Es pot demanar més??

La meva vida diürna va continuar igual, anava a l'institut i després a classes de música. Després tornava a casa, a fer els dueres, i a esperar que arribés el cap de setmana, fent de bona nena...
Llavors la meva ment va tornar a pensar un pla: necessitava una coartada per poder anar on vulgués sempre, sense haver de dependre de cap amiga per encobrir-me. I vaig pensar: si surto "oficialment" amb algú, els meus pares m'hauran de deixar!!! I vaig començar a buscar la meva primera víctima.
Vaig escollir al Joan. Era un noi del poble, un amic dels de sempre. Els seus pares i els meus eren amics, i sempre havien fet broma amb què acabaríem junts....i els vam donar el gust. Tots encantats de la vida. El pobre anava de cul per mi, ja m'ho havien dit, i es va convertir en la víctima perfecta.
Quan vam començar, ja el vaig avisar: "tu i jo anem junts mentre ens vigilin, a la que no hi hagi cap pare o mare a la vista, cadascun al seu rotllo, ok??"
El pobre va haver d'accedir, ja que així era la única manera d'estar amb mi...i jo podia fer després el que volgués. El feia servir de xofer, em portava a la platja, em convidava a tot, em comprava tot el que jo volgués i no es queixava mai....en fi, un "fitxatge" espectacular. A més, era l'excusa perfecta per sortir de festa!!!!I els meus pares d'acord!!! Es podia demanar més??