Es pot demanar més??

La meva vida diürna va continuar igual, anava a l'institut i després a classes de música. Després tornava a casa, a fer els dueres, i a esperar que arribés el cap de setmana, fent de bona nena...
Llavors la meva ment va tornar a pensar un pla: necessitava una coartada per poder anar on vulgués sempre, sense haver de dependre de cap amiga per encobrir-me. I vaig pensar: si surto "oficialment" amb algú, els meus pares m'hauran de deixar!!! I vaig començar a buscar la meva primera víctima.
Vaig escollir al Joan. Era un noi del poble, un amic dels de sempre. Els seus pares i els meus eren amics, i sempre havien fet broma amb què acabaríem junts....i els vam donar el gust. Tots encantats de la vida. El pobre anava de cul per mi, ja m'ho havien dit, i es va convertir en la víctima perfecta.
Quan vam començar, ja el vaig avisar: "tu i jo anem junts mentre ens vigilin, a la que no hi hagi cap pare o mare a la vista, cadascun al seu rotllo, ok??"
El pobre va haver d'accedir, ja que així era la única manera d'estar amb mi...i jo podia fer després el que volgués. El feia servir de xofer, em portava a la platja, em convidava a tot, em comprava tot el que jo volgués i no es queixava mai....en fi, un "fitxatge" espectacular. A més, era l'excusa perfecta per sortir de festa!!!!I els meus pares d'acord!!! Es podia demanar més??

Els inicis...

Vaig descobrir que, dintre meu, desitjava viure de manera molt diferent a com ho estava fent. No volia ser la "nena bona" de sempre. I això era un problema. Vivia a casa, amb els meus pares i els meu germans petits, i havia de "donar exemple". Exemple de què?? D'una vida que a mi no m'agradava?? D'un vida on jo no podia fer el que volgués sense que ningú em controlés?? Ara ho anomenen "crisi de la joventut", o col.loquialment, "l'edat del pavo". Hi ha, fins i tot, programes a la TV que es dediquen a intentar minimitzar les repercusions dels pensaments rebels dels joves cap a la seva vida habitual. El que diuen els pares "no puc amb el meu fill"
Jo no volia que em possessin en cap tractament, vaig pensar. Jo era més llesta...
Llavors, vaig esperar a ser una mica més gran per poder demostrar que era prou madura per fer el que em vingués en gana. Simplement havia d'esperar uns anys...

Les noies bones van al cel, però les dolentes van a tot arreu

Al principi jo era una noia normal, bé, el que tothom (o gairebé tothom) pot considerar normal.
Anava a estudiar, treia bones notes, ajudava als meus pares a casa...fins que un dia vaig decidir no ser tan bona nena...I va coincidir amb la setmana que vaig fer 16 anys.
Totes llegiem revistes de noies, encara ara les publiquen...allà sortien els famosos del moment, posaven les lletres de les cançons que més ens agradaven, feien enquestes de xorrades per noies jovenetes (ara trobo que són xorrades, abans no ho eren!!!), posaven petits poemes i dedicatòries per dir-li al noi que t'agradava...uffff, m'hagués mort de vergonya si algun dia ho hagués fet!!!!
I una se'm va quedar gravada (unes quantes, però aquesta crec que la que més) i és:
"les noies bones van al cel, les dolentes a tot arreu" I és a partir de llavors que vaig decidir ser bona i "dolenta" a la vegada...