La meva vida diürna va continuar igual, anava a l'institut i després a classes de música. Després tornava a casa, a fer els dueres, i a esperar que arribés el cap de setmana, fent de bona nena...
Llavors la meva ment va tornar a pensar un pla: necessitava una coartada per poder anar on vulgués sempre, sense haver de dependre de cap amiga per encobrir-me. I vaig pensar: si surto "oficialment" amb algú, els meus pares m'hauran de deixar!!! I vaig començar a buscar la meva primera víctima.
Vaig escollir al Joan. Era un noi del poble, un amic dels de sempre. Els seus pares i els meus eren amics, i sempre havien fet broma amb què acabaríem junts....i els vam donar el gust. Tots encantats de la vida. El pobre anava de cul per mi, ja m'ho havien dit, i es va convertir en la víctima perfecta.
Quan vam començar, ja el vaig avisar: "tu i jo anem junts mentre ens vigilin, a la que no hi hagi cap pare o mare a la vista, cadascun al seu rotllo, ok??"
El pobre va haver d'accedir, ja que així era la única manera d'estar amb mi...i jo podia fer després el que volgués. El feia servir de xofer, em portava a la platja, em convidava a tot, em comprava tot el que jo volgués i no es queixava mai....en fi, un "fitxatge" espectacular. A més, era l'excusa perfecta per sortir de festa!!!!I els meus pares d'acord!!! Es podia demanar més??
No hay comentarios:
Publicar un comentario