Vaig descobrir que, dintre meu, desitjava viure de manera molt diferent a com ho estava fent. No volia ser la "nena bona" de sempre. I això era un problema. Vivia a casa, amb els meus pares i els meu germans petits, i havia de "donar exemple". Exemple de què?? D'una vida que a mi no m'agradava?? D'un vida on jo no podia fer el que volgués sense que ningú em controlés?? Ara ho anomenen "crisi de la joventut", o col.loquialment, "l'edat del pavo". Hi ha, fins i tot, programes a la TV que es dediquen a intentar minimitzar les repercusions dels pensaments rebels dels joves cap a la seva vida habitual. El que diuen els pares "no puc amb el meu fill"
Jo no volia que em possessin en cap tractament, vaig pensar. Jo era més llesta...
Llavors, vaig esperar a ser una mica més gran per poder demostrar que era prou madura per fer el que em vingués en gana. Simplement havia d'esperar uns anys...
No hay comentarios:
Publicar un comentario